Relats (cat)

Aquella tarda vaig anar amb el meu nebot a fer una volta pels afores del poble, el petit es deia Martí i ja tenia uns 8 anys. Vam caminar fins a arribar a un lloc que jo havia conegut pel nom de El forat del Telco.

Portava el trípode, i la càmera de fotos que m’havien regalat aquell mateix dia, per al meu aniversari.

El petit anava explicant coses, i jo l’anava escoltant. Parlava sobre les converses que tenia al col·legi amb els seus amics. Vam baixar un pendent, i vam caminar una mica més fins a arribar a una plana. Seguint el camí, vam passar per unes masies i vam arribar on volia.

—Ja hem arribat…

—Però aquí no hi ha res, només el riu.

—No veus, com es de bonic aquest lloc, ple de flors i arbres?

—Bé, potser… Però aquí no hi ha ningú.

Vaig somriure pel que deia el petit i el vaig situar en un lloc precís, davant d’on es podia veure el recorregut del riu, i ens vam fer una fotografia tots dos.

—Com és que ens fem una foto?

—Seu amb mi, que t’ensenyaré una cosa.

La Corporació Científica Espacial europea juntament amb la nord-americana Corporation Human Technology van desenvolupar un ordinador que simulava amb precisió el cervell humà. Amb el propòsit d’introduir-lo dins d’un núvol informàtic.
Per aconseguir que les persones voluntàries visquessin a dins de l’ordinador en un món real i poguessin decidir des de dins tot el que elles volguessin, i assolir així una vida interminable. Per accedir a aquest nou món s’havia de d’abandonar el cos i aventurar-se mentalment dins del programa de simulació humana.
Els primers voluntaris van ser gent que tenien dificultats físiques per poder viure i gent gran. Però més tard, després d’una dècada més o menys, les dues corporacions van plantejar incloure qui ho desitgés.

Per culpa de la guerra, tots els homes del poble van anar a lluitar al front. Havien marxat per alguna cosa que nosaltres no estàvem d’acord. Podien perdre la vida o molt més dolent, podien tornar al poble i només trobar-se amb algun dels seus fill, sense la dona perquè podria haver mort per la pressió moral i emocional de no tenir el seu costat el seu estimat marit i no poder alimentar la seva família.

Era divendres i a les nou de matí tocava anar a veure el psicòleg. Em vaig llevar a les vuit i, després d’esmorzar un cafè i un cigarret, vaig anar a la consulta de la senyora Horta, Iolanda Horta.

No era gaire lluny, en deu minuts vaig arribar. Vaig pujar les escales fins el primer pis i prement la porta vaig entrar a on hi havia la Glòria, la secretaria. Ella sempre vestia amb un model força atractiu, però aquell divendres portava una camiseta blanca i uns texans negres que la veritat li feien notar les seves corbes molt sensuals. Amb uns cabells llargs negres agafats per una goma em va dir que ja podia entrar a la visita. Vaig obrir la porta, i la Iolanda em va fer entrar i girant-me vaig tancar un altre cop i em va fer seure en una butaca on quedava estirat mirant el sostre.