Relats (cat)

El forat del Telco

Aquella tarda vaig anar amb el meu nebot a fer una volta pels afores del poble, el petit es deia Martí i ja tenia uns 8 anys. Vam caminar fins a arribar a un lloc que jo havia conegut pel nom de El forat del Telco.

Portava el trípode, i la càmera de fotos que m’havien regalat aquell mateix dia, per al meu aniversari.

El petit anava explicant coses, i jo l’anava escoltant. Parlava sobre les converses que tenia al col·legi amb els seus amics. Vam baixar un pendent, i vam caminar una mica més fins a arribar a una plana. Seguint el camí, vam passar per unes masies i vam arribar on volia.

—Ja hem arribat…

—Però aquí no hi ha res, només el riu.

—No veus, com es de bonic aquest lloc, ple de flors i arbres?

—Bé, potser… Però aquí no hi ha ningú.

Vaig somriure pel que deia el petit i el vaig situar en un lloc precís, davant d’on es podia veure el recorregut del riu, i ens vam fer una fotografia tots dos.

—Com és que ens fem una foto?

—Seu amb mi, que t’ensenyaré una cosa.

Relats (cat)

Programat sense descans

La Corporació Científica Espacial europea juntament amb la nord-americana Corporation Human Technology van desenvolupar un ordinador que simulava amb precisió el cervell humà. Amb el propòsit d’introduir-lo dins d’un núvol informàtic.
Per aconseguir que les persones voluntàries visquessin a dins de l’ordinador en un món real i poguessin decidir des de dins tot el que elles volguessin, i assolir així una vida interminable. Per accedir a aquest nou món s’havia de d’abandonar el cos i aventurar-se mentalment dins del programa de simulació humana.
Els primers voluntaris van ser gent que tenien dificultats físiques per poder viure i gent gran. Però més tard, després d’una dècada més o menys, les dues corporacions van plantejar incloure qui ho desitgés.

Relats (cat)

Tant fàcil com que nos ens vegin

Per culpa de la guerra, tots els homes del poble van anar a lluitar al front. Havien marxat per alguna cosa que nosaltres no estàvem d’acord. Podien perdre la vida o molt més dolent, podien tornar al poble i només trobar-se amb algun dels seus fill, sense la dona perquè podria haver mort per la pressió moral i emocional de no tenir el seu costat el seu estimat marit i no poder alimentar la seva família.

Relats (cat)

Dur de closca és poc

Era divendres i a les nou de matí tocava anar a veure el psicòleg. Em vaig llevar a les vuit i, després d’esmorzar un cafè i un cigarret, vaig anar a la consulta de la senyora Horta, Iolanda Horta.

No era gaire lluny, en deu minuts vaig arribar. Vaig pujar les escales fins el primer pis i prement la porta vaig entrar a on hi havia la Glòria, la secretaria. Ella sempre vestia amb un model força atractiu, però aquell divendres portava una camiseta blanca i uns texans negres que la veritat li feien notar les seves corbes molt sensuals. Amb uns cabells llargs negres agafats per una goma em va dir que ja podia entrar a la visita. Vaig obrir la porta, i la Iolanda em va fer entrar i girant-me vaig tancar un altre cop i em va fer seure en una butaca on quedava estirat mirant el sostre.

Relats (cat)

Camins creuats

Mai vaig pensar que després del que em va passar, quan em vaig perdre per la ciutat de Girona, acabaria intern a l’Hospital Psiquiàtric de Santa Caterina de Salt. Em dic Roger Miller i vaig néixer a Frankfurt, però quan tenia tres anys, el meu pare, d’origen alemany, va morir en un accident de treball i, més tard amb la mare, vam tornar a la seva ciutat natal, Girona.

Relats (cat)

Els cinc cercles metropolitans

La terra, any 2140…

Es pensava que la fi del món estava arribant, la temperatura del planeta pujava progressivament i la gent més feble moria ofegada per culpa de la calor. Els científics del moment van explicar que aquesta calor era produïda per una alteració solar i esperaven que aquests canvis es produïssin durant uns 400 anys aproximadament.