Aquella tarda vaig anar amb el meu nebot a fer una volta pels afores del poble, el petit es deia Martí i ja tenia uns 8 anys. Vam caminar fins a arribar a un lloc que jo havia conegut pel nom de El forat del Telco.
Portava el trípode, i la càmera de fotos que m’havien regalat aquell mateix dia, per al meu aniversari.
El petit anava explicant coses, i jo l’anava escoltant. Parlava sobre les converses que tenia al col·legi amb els seus amics. Vam baixar un pendent, i vam caminar una mica més fins a arribar a una plana. Seguint el camí, vam passar per unes masies i vam arribar on volia.
—Ja hem arribat…
—Però aquí no hi ha res, només el riu.
—No veus, com es de bonic aquest lloc, ple de flors i arbres?
—Bé, potser… Però aquí no hi ha ningú.
Vaig somriure pel que deia el petit i el vaig situar en un lloc precís, davant d’on es podia veure el recorregut del riu, i ens vam fer una fotografia tots dos.
—Com és que ens fem una foto?
—Seu amb mi, que t’ensenyaré una cosa.