Aquella tarda vaig anar amb el meu nebot a fer una volta pels afores del poble, el petit es deia Martí i ja tenia uns 8 anys. Vam caminar fins a arribar a un lloc que jo havia conegut pel nom de El forat del Telco.
Portava el trípode, i la càmera de fotos que m’havien regalat aquell mateix dia, per al meu aniversari.
El petit anava explicant coses, i jo l’anava escoltant. Parlava sobre les converses que tenia al col·legi amb els seus amics. Vam baixar un pendent, i vam caminar una mica més fins a arribar a una plana. Seguint el camí, vam passar per unes masies i vam arribar on volia.
—Ja hem arribat…
—Però aquí no hi ha res, només el riu.
—No veus, com es de bonic aquest lloc, ple de flors i arbres?
—Bé, potser… Però aquí no hi ha ningú.
Vaig somriure pel que deia el petit i el vaig situar en un lloc precís, davant d’on es podia veure el recorregut del riu, i ens vam fer una fotografia tots dos.
—Com és que ens fem una foto?
—Seu amb mi, que t’ensenyaré una cosa.
El petit va seure al meu costat, i amb la tranquil·litat dels ocells i la pau i el silenci que hi havia en aquell lloc, li vaig ensenyar una fotografia.
—Veus que en aquesta foto el lloc és una mica diferent?
—És el mateix lloc?
—Sí. Però la diferencia és que no hi ha cap flor i està ple de fang.
—Qui és aquest que està el teu costat?
—És el meu capità, l’Alfons.
—Doncs —va dir observant el lloc i més tard la foto—, aquí no hi ha cap planta, ni tampoc cap flor, està tot ple de fang.
—Veus que el riu fa com una mena de forat?
—Sí.
—En aquest forat, vam està durant dos dies combatent contra l’enemic, amb l´ordre d’aguantar el màxim possible, fins que arribessin els reforços pel sud. Nosaltres li vam dir “El forat del Telco”.
—Què és un Telco?
—És el fusell que fèiem servir jo i el meu capità per defensar aquesta posició -em vaig aixecar-. Vine.
Vam recórrer un tros, després d’una riera, i vam veure l’esplanada, que quedava a una alçada vertiginosa.
—Veus que el poble està sobre aquesta vall?
—Sí, es com si estigués a sobre d’una muntanya.
—Doncs des d’aquí disparàvem a l’enemic.
—Hi vau estar dos dies?
—Sí, només nosaltres dos i prou. Vam aguantar fins que van arribar els reforços.
—Però els soldats estarien molt lluny…
—És clar, per això fèiem servir un Telco. I podíem encertar a una distancia de gairebé dos quilòmetres. No sabien d’on venien les bales—vaig passar la mà per sobre el seu cap i l’hi vaig preguntar—. Saps que al menjador de casa hi ha una boina i una medalla?
—Sí.
—Me la van donar per haver aguantat aquells dies.
—Però hi ha una diferencia.
Vaig somriure i em va dir:
—No hi havia flors.
—És clar, en una guerra el que és bonic desapareix.
