La Corporació Científica Espacial europea juntament amb la nord-americana Corporation Human Technology van desenvolupar un ordinador que simulava amb precisió el cervell humà. Amb el propòsit d’introduir-lo dins d’un núvol informàtic.
Per aconseguir que les persones voluntàries visquessin a dins de l’ordinador en un món real i poguessin decidir des de dins tot el que elles volguessin, i assolir així una vida interminable. Per accedir a aquest nou món s’havia de d’abandonar el cos i aventurar-se mentalment dins del programa de simulació humana.
Els primers voluntaris van ser gent que tenien dificultats físiques per poder viure i gent gran. Però més tard, després d’una dècada més o menys, les dues corporacions van plantejar incloure qui ho desitgés.
En conseqüència, molta gent es va proposar deixar aquest món i entrar al programa d’existència dins del món virtual de la corporació. En tan sols tres dècades la majoria de la població de la Terra vivia en el núvol informàtic, ja que més tard van aconseguir que les consciències que hi havia en el món virtual es poguessin implantar en un androide. D’aquesta manera aconseguirien que cada persona tingués un cos artificial. Aquest gran avenç va aconseguir augmentar la població del planeta, però no d’humans, sinó d’androides, cada un dels quals posseïa un cervell artificial en què hi havia una persona d’aquest món virtual.
Al principi, la relació humana androide era la correcta, però més tard va haver-hi problemes de convivència. Les corporacions van passar a mans dels androides, i també moltes institucions. El problema humà era que el seu cos era més feble i, per aquesta raó, els androides van començar a governar el planeta. En només tres anys els problemes es van aguditzar i va començar una guerra entre els dos bàndols. La mateixa raça humana havia creat la seva pròpia destrucció.
Combatre contra els androides era una feina molt complicada perquè en començar la guerra la majoria d’ells es van canviar d’estructura i van aconseguir tenir un cos més difícil d’abatre. Més tard hi va haver androides que es van unir als humans per la tendresa i caràcter que els assimilava al pensament humà, i van ser anomenats androidhumans. La resistència s’amagava com podia i molts es refugiaven amb els androidhumans en els grans boscos i terrenys sense edificar.
Aquesta guerra semblava que no arribava mai a la fi, i enmig d’aquesta lluita vaig néixer jo, en els llacs del Nord d’Estats Units.
El meu nom és Tenid, que en el llenguatge dels androidhumans significa “llarga vida de cor”.
Dins de la resistència tinc un grau de capità, i en les meves missions m’acompanyen Sendo i una noia anomenada Rubi, i també en cada missió sempre ens acompanyen dos androidhumans perquè detecten amb facilitat l’enemic; els seus noms són Tenur i Deps.
Gairebé sempre les nostres missions són de reconeixement. El nostre campament està situat a quasi dos-cents quilòmetres de la ciutat de Chicago. Allà la corporació robòtica hi té una caserna força important. Totes les altres ciutats que es troben a prop, com Milwuakee, Toronto o Detroit, són planes com un paper a causa d’enfrontaments amb la corporació. A ells els agrada aplanar les ciutats perquè d’aquesta manera visualitzen més fàcilment la resistència i tenen avantatge cos a cos.
Els científics de la resistència van aconseguir crear un dispositiu que destruïa magnèticament el cervell artificial dels robots. Van tenir molta feina a construir-lo i adaptar-lo als androidhumans, per aconseguir que no els afectés. Segons els inventors d’aquest artefacte, només afectava els robots de la corporació, i la meva nova missió era provar-lo a la ciutat de Chicago.
Abans de sortir a l’expedició em vaig acomiadar de la meva mare. I en poques hores vam començar el trajecte. Hi havia més de dos dies de camí i ens ho vam agafar amb calma.
Vam estar caminant durant hores i finalment vam arribar al que quedava de la ciutat de Chicago. En aquest moment Tenur ens va dir que s’acostaven a gran velocitat uns robots, i ens vam amagar. En menys d’un minut van aparèixer. Els robots estaven propulsats per reactors i van estar analitzant el terreny durant uns minuts, però més tard se’n van anar.
Vam arribar a unes ruïnes i, de lluny, amb els prismàtics vam observar la caserna de la corporació robòtica. Calculant la distància ens faltaven dos-cents metres d’aproximació. Sendo es va oferir voluntari per accionar el dispositiu. El va agafar i es va acostar fins al punt correcte perquè l’artefacte fes efecte, el va connectar i va tornar. En només uns segons el mecanisme del dispositiu es va accionar, però a Sendo el van interceptar des de lluny i en menys d’un minut els androides van aparèixer davant nostre, i va començar un tiroteig.
En aquest instant, de cop, es van parar els trets dels robots, i vam veure que el dispositiu estava fent efecte. En un radi de tres quilòmetres l’artefacte havia destruït el cervell artificial dels robots. Sense perdre temps ens vam introduir dins la caserna i vam col·locar bombes per destruir-la. Vam tornar fins a les ruïnes, vam accionar els explosius i vam destruir tota la zona.
Vam recollir el dispositiu i amb una victòria a l’esquena vam tornar fins al campament de la resistència. Vam trigar gairebé tres dies a causa de l’esgotament, però en arribar vam informar que el dispositiu funcionava i que en tan sols uns segons desactivava els centenars de cervells artificials dels robots de la corporació. Els científics van començar a treballar per fer que l’artefacte tingués més abast i obtenir un resultat més favorable per acabar amb el control de la corporació.
―Hem pogut guanyar una batalla―. Va dir en Rubi abraçant-me mirant la Lluna.
―Sí, però encara falta molta lluita.
