Relats (cat)

Tant fàcil com que nos ens vegin

Per culpa de la guerra, tots els homes del poble van anar a lluitar al front. Havien marxat per alguna cosa que nosaltres no estàvem d’acord. Podien perdre la vida o molt més dolent, podien tornar al poble i només trobar-se amb algun dels seus fill, sense la dona perquè podria haver mort per la pressió moral i emocional de no tenir el seu costat el seu estimat marit i no poder alimentar la seva família.

Jo soc la Sandra, tinc vint-i-dos anys. I el meu pare com altres, van marxar feia només uns dies, i com sabíem les dones estaven a prop de la capital, i realment vam ser fortes, perquè no només vam salvar els homes sinó el nostre país.

Com que érem diferent del país, que ens havia ocupat feia segles, vam decidir parlar amb una bruixa, a la qual li vam demanar consell. I quin va ser el consell? Doncs salvar la nostra família, fer un primer pas: salvar el meu pare. D’una guerra que no era la nostra.

Aquell dia no plovia, però era la festa del paraigua. Per això la bruixa ens va dir com ho havíem de fer. I les més grans van anar a veure la dona sabia, que curava amb herbes i sanava l’ànima.

-Vosaltres, floretes, porteu els marits aquí, i quan estigueu totes jo us salvaré.

-D’acord-va dir la meva mare i va continuar-I què hem de fer?

-No res, només porteu-los aquí i espereu que arribi l’exèrcit que ens fa lluitar per un país que no és el nostre i ens condiciona la vida.

-Doncs bé, som-hi.

Les mares, com totes les dones que havien quedat soles al poble, vam anar a buscar els nostres marits. I arribant quasi a la gran ciutat, vam poder veure el seu destacament que en pocs dies aniria al front a lluitar.

Els homes, asseguts amb la pressió de gent que no eren igual que ells, van veure totes les dones que venien juntes i s’hi van aturar davant i com era habitual, es van asseure amb cercle i van parlar de les coses de la seva pròpia i privada vida.

Sense embuts, les dones van acabar fent el que volien, i se’ls van emportar cap a casa, sense cap impediment i encara millor, sense cap mena d’alerta que pogués fer que algun oficial veies que desertessin.

A l’arribar al poble, després de més d’un dia. La bruixa va posar els seus encanteris físics, com alguna joia d’or o de plata, i es va acostar aixecant les mans i va dir:

-Ara recordeu qui sou, ja venen.

En pocs segons va arribar la cavalleria parant davant del poble, i es van aturar mentre observaven amb una cara una mica estranya. Van baixar del cavall i un oficial, amb l’idioma que no era el nostre, va ordenar registrar tot el poble.

Van trencar-ho tot, van escopir el meu país ocupat, i s’havien emprenyat per no haver trobat  ningú. Però la veritat, jo estava davant i no em veien. La bruixa ho havia aconseguit, ja érem lliures. Le gent del meu poble ja no els podien veure, i com vaig comprendre, cap part del meu país ocupat, ni tan sols la gent. Els podien veure, per fi, el meu país era lliure.