Era divendres i a les nou de matí tocava anar a veure el psicòleg. Em vaig llevar a les vuit i, després d’esmorzar un cafè i un cigarret, vaig anar a la consulta de la senyora Horta, Iolanda Horta.
No era gaire lluny, en deu minuts vaig arribar. Vaig pujar les escales fins el primer pis i prement la porta vaig entrar a on hi havia la Glòria, la secretaria. Ella sempre vestia amb un model força atractiu, però aquell divendres portava una camiseta blanca i uns texans negres que la veritat li feien notar les seves corbes molt sensuals. Amb uns cabells llargs negres agafats per una goma em va dir que ja podia entrar a la visita. Vaig obrir la porta, i la Iolanda em va fer entrar i girant-me vaig tancar un altre cop i em va fer seure en una butaca on quedava estirat mirant el sostre.
—Bon dia, Josep. Com estem avui?
—Bastant bé.
—Hi ha alguna cosa que li dona voltes, com per exemple la feina o el temps lliure?
—No, només penso amb un imbècil que veig a vegades.
—Qui és?
—Un amic que em treu de polleguera.
—Expliqui, Josep.
—Miri, es un tipus que sempre quan ve a casa, mou tot el que pot. Mou la televisió, la finestra, el ventilador, la taula, el sofà… És un impresentable, només fa que treure’m de les caselles.
—Però quin problema hi ha?
—Doncs, quan vaig a casa seu no em deixa fer res del que em fa a mi. I la veritat estic fart.
—Potser el millor que pot fer, és dir-li que no faci aquestes coses, que li molesta tant. Com és diu el seu amic?
—Pere, Pere Fuster.
—Expliqui’m més d’aquest senyor.
—És del Real Madrid, i no compren que vull la independència de Catalunya, és fatxa a matar i sempre com un pesat se’n surt amb la seva. No sé com s’ho fa, però em treu de lloc.
—I quant ha quedat amb ell, per veure’l?
—Avui, quan sortir d’aquí.
Vaig passar les dues hores amb la senyora Horta. Em va fer seure davant seu i vaig veure els seus pits, que eren com dos globus de fira. Tampoc era molt guapa, però ja faria alguna cosa em ella.
Repassant les medicines que m’havia dit la senyora, li vaig dir que hauríem de baixar una mica la dosi, durant el dia i no tocar res del vespre. Ella no va voler canviar res i vaig sortir una mica molest després de dues hores tancat escoltant-me a mi i a la Horta preguntant-me durant força estona; res, me’n vaig anar cap a casa.
Tot just arribar a la porta, em vaig trobar en Pere esperant-me. Amb dues bosses de supermercat i la seva motxilla negra. Avui portava una samarreta blanca del Real Madrid i uns pantalons negres amb moltes butxaques.
—Què dius, jove?—em va preguntar.
—Res de bo.
—Avui porto unes cerveses, gel, Vodka i una Fanta de llimona.
—No tinc ganes de veure tant…
—Avui es el meu sant, i és un bon dia per començar el cap de setmana. Va som-hi, deixa’m pujar que ens ho passarem bé.
Com sempre amb les seves idees, sense consultar-me en cap moment. Vaig obrir la porta i només arribar el pis, va obrir sense permís la nevera i va començar a posar les cerveses a dins i sense demanar-m’ho va agafar alguna de les meves cerveses fresques i asseient-se al sofà, va posar els peus a la tauleta i va començar a fumar.
Realment era un tros d’ase. Aguantant el tipus, vaig agafar un cervesa i em vaig seure el seu cantó. Explicant-me les seves histories, va posar la tele i com que no feien res, va agafar un dels meus vinils i sense permís va posar música.
—Escolta! Qui t’ha donat permís per posar un disc dels meus?
—I que vols fer…? Fa molta calor aquí—va dir obrint les finestres.
—Vols tancar, que entraran mosquits, collons.
—No, no et preocupis.
Es va acabar la cervesa i em va dir:
—Tinc ganes d’alguna cosa dolça.
Es va apropar a la nevera i agafant gel i un got es va posar el Vodka i una mica de llimona, d’una manera que va besar la meitat al terra i sense intentar netejar-ho és va asseure un altre cop. I es quant en aquell instant em vaig emprenyar i li vaig dir:
—Ja pots fotre el camp de casa!
—No, home. No t’enfadis, que és divendres.
—Ves a la merda, agafa-ho tot i marxa.
Intentant aconseguir que marxés, no ho va fer fins que després d’una hora, embrutit-me el terra, fumant deixant el cantó de la tauleta ple de cendra, mullant el sofà i trencant un got, amb l’excusa de que ja estava massa brut el primer got que havia fet servir. Em va emprenyar de tal manera que vaig agafar la seva motxilla i la vaig tirar per les escales del pis. Ell només repetia que no n’hi havia per tant i sortint va agafar la bossa vaig tancar la porta esperant que no vingués més.
No puc amb ell, és massa per mi. I ara em toca tancar les finestres, recollir i netejar el terra, tancar la minicadena, la televisió i posar en una bossa d’escombraries totes les seves cerveses i la botella de Vodka dels collons. I a més és del Madrid i és un fatxa. La pròxima vegada no el penso obrir fins que passi almenys dos anys.
