Relats (cat)

Camins creuats

Mai vaig pensar que després del que em va passar, quan em vaig perdre per la ciutat de Girona, acabaria intern a l’Hospital Psiquiàtric de Santa Caterina de Salt. Em dic Roger Miller i vaig néixer a Frankfurt, però quan tenia tres anys, el meu pare, d’origen alemany, va morir en un accident de treball i, més tard amb la mare, vam tornar a la seva ciutat natal, Girona. Aquí hi tenia la família catalana, gairebé tots vivien a Girona capital, però el germà gran de la meva mare vivia a  Barcelona.

Assegut en una cadira, a prop de l’entrada del pati, anava recordant el que m’havia passat feia uns dies. La veritat és que quan em van tancar aquí, vaig tenir la sensació que m’havien salvat la vida o així m’ho semblava. Era dilluns i feia força calor per ser un mes primaveral. Vaig mirar el rellotge de la paret i vaig deduir que només faltaven tres hores perquè la meva mare vingués a visitar-me. Em vaig aixecar i em vaig dirigir fins a la meva habitació, sense fer cas dels altres interns que estaven passejant pel passadís submergits en el seu mon. Tancat dins, vaig agafar un paper i un bolígraf i vaig intentar recordar el que em va passar el dissabte a la nit…

…Era l’aniversari de la meva amiga Marga, complia trenta-sis anys i ho vam celebrar com cap altra vegada. No feia molt de fred i recordo que portava un jersei de llana que m’havien regalat feia poc. Vam anar a un restaurant a prop del Barri Vell, que per cert era molt car, però la Marga va pagar el compte sense dubtar-ho. Més tard, dirigint-nos al centre és quan el meu pensament començar a sentir veus. Al principi no els hi feia cas, però cada vegada era pitjor, no hi havia manera d’esquivar aquelles veus que em parlaven de quelcom que no entenia. Sentint-me una mica malament i estrany, vaig decidir anar-me’n a casa. Però a la Marga no li va agradar molt la meva decisió, tot i que suposo que veient la meva cara una mica pàl·lida ho va entendre i, va ser en aquell instant, tot sortint del club, que va canviar tota la meva realitat.

Caminant en direcció al meu pis, vaig començar a notar un allunyament de la realitat i vaig haver d’amagar-me de la gent en un lloc apartat, asseient-me en un banc, preguntant-me què era el que m’estava succeint. Observant al meu voltant, notava com si estigués sent vigilat i com els meus moviments encaixaven amb un joc de lògica que coincidia amb els meus pensaments, donant-me motius per pensar que el que estava començant a comprendre tenia una raó de ser. Esperant que aquesta sensació marxés, les veus van tornar a parlar-me. Semblaven tonalitats de veu melancòlica d’una agudesa trista i patidora. La veritat és que era bastant horrible. Amb les mans al cap i recolzant-me els colzes a les cames, vaig sentir com una d’aquestes veus, una mica diferent de les altres, se’m va presentar, sense demanar-me permís.

—Hola, com que no ens coneixem, em presentaré. El meu nom és Toa.

—I què és el que vols?

—Intentar ser el teu amic i, d’aquesta forma, parlant amb mi, no pensaràs amb unes veus tan horribles que a qualsevol persona li podria donar un infart.

Aixecant-me del banc sense fer cas a aquella veu, li vaig dir:

—Deixa’m en pau, no vull saber res de tu.

—Si no comences a parlar amb mi, no podràs substituir aquestes veus. Has de parlar-me i així oblidaràs les veus.

—O sigui que parlant amb tu podré no sentir aquestes veus…

—El teu cervell està començant a fer-se lloc per entendre aquests pensaments semblants a la telepatia.

—És a dir, m’estàs dient què tinc un buit en el meu cervell i l’he d’omplir amb la teva veu, per no sentir aquestes veus?

—Correcte­—em va dir.

—I no hi ha una altra manera de poder tapar aquest buit?

—Sí, amb medicaments.

—La teva veu sembla que sigui estrangera.

—Sí, sóc japonès.

—I com és que m’has parlat sense conèixer-me?

—Perquè m’ha explicat que la teva energia es desplaçaria de tal manera que la teva ment necessitaria un punt de suport per equilibrar la teva raó.

—M’estàs dient què aquestes sensacions són perquè se m’ha despertat una malaltia mental?

—Es podria dir que sí. Però no et preocupis si controles la teva ment i ets conscient del que t’està passant no has de preocupar-te. El dolent seria que no poguessis entendre el que et passa.

—No ho sé, tornaré a casa. Allà podré dormir i descansar.

—No crec que hi arribis.

—Per què?

—D’aquí pocs minuts et canviarà la realitat, només et puc dir que si et recordes de mi, podrem parlar.

—Ho sento molt, però no et faré cas. No crec res del que m’estàs explicant. Deixa’m sol.

—D’acord, però recorda que pots parlar amb mi. Només has de pensar en el meu nom i podràs retrobar-me.

Sense fer cas a la veu, i sense sortir del parc, vaig notar com el cap em donava voltes i vaig perdre l’equilibri. Em vaig ajupir per no caure desplomat i, asseient-me al cantó d’uns arbres, em vaig desmaiar.

La veritat és que no sé quant temps vaig estar en aquest lloc estirat, però el que em va despertar va ser l’aire fred. Aixecant-me una mica, em vaig posar la mà al cap i vaig notar que estava en un camí de sorra i pedres que no recordava haver vist mai. Em vaig acabar d’aixecar amb totes les meves forces i vaig observar al meu voltant amb gran desconcert; no sabia on era.

Al meu voltant hi havia unes cases fetes de pedra i estava enmig d’un camí força estret. Vaig mirar enrere i vaig entendre que estava al principi d’un poble que certament no coneixia. Vaig caminar una estona i no vaig trobar a cap habitant en aquest lloc tan inhòspit. En aquest instant, vaig recordar que tenia el telèfon i el vaig buscar per poder trucar a algun dels meus coneguts perquè vinguessin a buscar-me, però regirant totes les butxaques no el vaig trobar. L’olor era semblant a aquests pobles on tenen els fems al costat del camí. Però caminant una mica més, vaig sentir que s’acostaven galopant i en l’únic en que vaig pensar era en amagar-me. I sense perdre temps, vaig veure una porta oberta hi vaig entrar.

Mirant per la finestra, vaig veure com en pocs segons van passar uns genets, que anaven vestits d’una manera que semblava que fossin de l’edat mitjana. Darrere d’ells corrien uns homes vestits de soldat intentant seguir els cavalls. I ve ser quan, passada una estona, vaig pensar amb en Toa, començant d’aquesta manera a pertànyer a aquesta il·lusió que cada vegada semblava molt més real que al principi.

—Toa, em sents?

—És clar, on ets?

—En una mena d’estable. Em pots dir on sóc?

—Estàs a Girona, l’any 1483.

—Com?

—Dic que estàs a Girona.

—Ja ho he entès que estic a Girona—li vaig dir—.Però, som al segle XV?

—Sí, per ser exactes a la segona meitat.

—I què hi faig aquí?

—Estàs en aquest lloc perquè has d’ajudar una persona, que crec que estan a punt de cremar a la foguera d’aquí poca estona.

—A veure si ho entenc—vaig dir—.Estic a la meva ciutat fa més de 500 anys i em dius que he de salvar a una persona a la que volen cremar?

—Sí.

—I com vols que jo, una sola persona contra tots els soldats que hi deu haver, pugui salvar aquesta persona?

—Crec que fa poc ha passat un grup de soldats, oi?—va preguntar en Toa.

—Sí.

—Doncs eren els que s’encarregaven de cremar vius a aquests heretges.

—És a dir, que el camí de l’esquerra condueix a les fogueres?

—Sí. I crec que queda poc temps.

En aquest moment, vaig sortir de l’estable i com deia en Toa vaig seguir el camí fins arribar a una esplanada on hi havia sis fogueres,  tres de les quals estaven cremant vives a tres persones mentre la gent que hi havia ho mirava com si fos un espectacle.

—La dona que hi ha a la sisena foguera és la que has de salvar—em va dir en Toa.

—D’acord.

No sé per quina raó, però vaig anar introduint-me entremig d’aquella gent i vaig arribar fins on era la foguera. Vaig pujar sobre dels troncs  i, sense pensar-m’ho, vaig deslligar la noia i, més tard, corrents, ens vam endinsar pel bosc agafats de la mà. Després, sense parar de córrer, esgotats, vam arribar a un riu que al meu parer semblava el Ter. Ella es va pujar a una roca i sense parlar va mirar al seu voltant i va dir unes paraules que no vaig entendre. Però em va agafar una altra vegada la mà i seguint el riu vàrem caminar durant hores, fins arribar a una mena de casa una mica deteriorada on, exhaust, vaig seure damunt una pedra. Vaig observar aquella noia que, sense cap vergonya es va treure els fregalls que portava per poder cremar més fàcilment i, mentre agafava una altra vestimenta, jo em vaig desmaiar una altra vegada caient a sobre un llit de palla…

—Em sents? Estàs bé?

Vaig obrir els ulls i vaig veure una noia que em parlava i, tot veient on estava, em vaig aixecar observant que estava a Girona on recordava que m’havia desmaiat per primer cop.

—Tranquil·la, estic bé, només m’he desmaiat—vaig dir.

—Té, una Coca-Cola. Crec que et falta una mica de sucre.

—Gràcies.

Vaig agafar la llauna i obrint-la li vaig agrair el refresc, perquè la veritat necessitava una mica de sucre. Vaig tornar a agafar el camí per anar-me’n a casa.

Pensant en el que m’havia passat o, més aviat, havia somiat, vaig decidir oblidar-ho, però en aquest instant em va parlar una altra vegada en Toa.

—Com estàs?

—Una altra vegada tu…

—La noia m’ha dit que et donés les gràcies.

—Però, si no sabia parlar.

—Potser no sap parlar, però pensativament sí que parla.

—Me’n vaig a casa, estic cansat i he de descansar.

—No pots anar-te’n, has d’esperar una mica.

—Ho sento molt però…

Sense previ avis, van començar a donar-me voltes tots els arbres dins d’aquell parc que creuava, com a drecera, per arribar a casa meva. Em vaig asseure i, a poca distància del terra, vaig tornar a caure tot apareixent en aquella cabana amb la  noia d’abans, nu damunt d’un llit de palla.

Quan em vaig aixecar vaig observa  que estava cuinant una cosa que realment feia bona olor. Em vaig posar un tros de roba a les meves parts intimes i ella es va adonar que m’havia despertat. Va agafar un plat de fusta i me’l va donar perquè mengés una mica. Però tenia tan mal gust que ho vaig escopir. Més tard em vaig vestir i em va donar un altre plat fondo amb una mica de menjar que estava cuinant, i la veritat és que estava molt més bo. En aquest instant, mirant-la fixament vaig veure la cara d’una noia molt guapa. Es va acostar i va començar a acariciar-me però, aleshores vam sentir uns cavalls i, agafant-me de la mà, vam sortir corrent de la cabana. Estàvem envoltats per tres genets i tres soldats. Realment no sabia què fer, però per sorpresa vam sentir unes veus i crits, alhora que apareixia una gent que amb pals i pedres van colpejar els soldats i els tres genets aconseguint matar-los a tots sense cap compassió.

Un d’ells se’m va presentar perquè sabia parlar el català i em va dir:

—Ets tu qui va salvar la vida de la meva germana?

—Ella?—vaig preguntar-li assenyalant la noia que estava al meu costat.

—Sí—va dir.

—Sí, vaig ser jo.

—Gràcies—va dir abraçant-me.

En aquest moment, vaig veure un noi que acostant-se a la noia que havia salvat i vaig suposar que era el seu promès. Però sense fer-li cas al noi, va agafar una fusta i tot gelós, em va colpejar al cap i vaig caure desplomat a terra…

…Vaig intuir que només faltava una hora perquè arribés la meva mare. El cert es que no recordava molt més del que m’havia passat o, millor dit, només recordava aquelles dues històries. Però el que em va fer arribar fins a l’hospital era que, quan em vaig despertar, vaig notar aquell mal de cap del cop que em van donar. Sense saber-ho havia estat tota la nit en aquell parc i, mirant el rellotge, vaig veure que eren les nou del matí i només vaig entendre que m’havia quedat dormit en aquest lloc. Però el que més em va sorprendre va ser que, tot sortint del parc, vaig veure aquella noia vestida de diumenge amb el noi que em va colpejar al cap en el somni que recordava. I sense pretendre-ho, es van acostar a mi i la noia em va dir:

—No ens coneixem?

Pensant en el que havia somiat no vaig saber respondre i el noi, protegint-la, la va apartar i se’n van anar. Els vaig mirar de lluny i en aquest instant em va parlar en Toa i em va dir:

—Com tenim el cap?

—Bé…Era ella, oi?

—Sí, però viu en la teva època, i si no l’haguessis salvat suposo que no hagués nascut.

—Però, per què?

—Perquè la gent que va cremar i va assassinar la inquisició, no volen tornar a viure en aquest món. Per aquesta raó els que es van salvar d’aquells bojos, no tenen aquest mal gust de boca.

—Però, tu Toa, ets Déu?

—No, però penso diferent.

…I es preguntaran què va ser el que em va portar a estar tancat en aquest hospital. Doncs, de la mateixa manera que no vaig poder parlar amb aquella noia, el mateix em va passar amb la meva mare i vaig entendre que la meva raó i, pensament s’havien quedat submergits en un món apartat sense saber el que era la realitat on vivia la gent normalment, parlant encara amb en Toa, sense adonar-me’n. Era com si aquell lloc imaginari fos igual que realitat, però amb un escenari totalment paral·lel. En poques hores, però, i gràcies als medicaments em vaig retrobar a la realitat que tant buscava.

Si d’alguna manera tornés a parlar una altre cop amb en Toa, li preguntaria per quina raó el vaig haver de conèixer, estic segur que ni jo ni ningú en sabria la resposta, però sé que aquell mon només va ser un camí creuat on crec que el temps no existia i, el que recordava de la meva experiència, era tan real com la mateixa vida.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *